EL JOC DE PILOTA A L'EDAT MITJANA

EL JOC DE PILOTA A L'EDAT MITJANA

El joc de pilota es va expandir per gran part d’Europa gràcies als legionaris de l’Imperi. Principalment va arribar a França, Bèlgica, Itàlia i la Península Ibèrica, llocs on ja es van establir modalitats com són les llargues i l’escala i corda.

A la corona d’Aragó, va tenir gran popularitat, on aquest va ser protegit per la casa reial, fent-se prohibir el seu joc en diferents poblacions.

Al País Valencià, va arribar de la mà dels cavallers conqueridors. La seua pràctica i popularitat s’estenia per tot arreu del regne, des del rei Jaume II passant per la noblesa, la cúria i el poble, fins i tot arribant als més menuts de cada carrer.

No obstant, sobre finals del segle XIV, hi trobem alguns manuscrits de diferents territoris com és a València, Castelló, Gandia o Alcoi, en que es manifesta la prohibició de encapçalar el joc de pilota en el Regne. A continuació hi trobem un clar exemple:

" car per occasió del joch deius escrit se seguien diverses blasfemies en offensa de nostre senyor Deu e dels sants e diverses inyuries de paraula e fet a les gents anants e stants per los carrers e places de la Ciutat ha novellament establit e vedat que alcuna persona privada o estranya de qualsevol estament condició o ley sia de edat de X anys a ensus no gos ne presumesca jugar dyns los murs de la dita Ciutat a joch de pilota arruladiça sots pena de XX morabatins dor per cascuna vegada que contrafara. E se sera algu que la dita pena pagar no puxa sera mes en presó e correra la Ciutat ab açot sens tota gracia e remey"

Al mateix temps, a França el joc de pilota nomenat “jeu depaume”,fou reservat per a la noblesa, fent-se prohibir la seua manifestació sobre el poble baix. Hi trobem alguns monarques considerats pilotaris com són: Lluí X, Carles VIII, Francesc I i Enric IV.

El jeu de paume era practicat en uns edificis rectangulars totalment tancats. El terreny de joc, enllosat era dividit en dues parts per una xarxeta, situada a una alçada menor que la dels nostres trinquets actuals. El joc consistia a passar la pilota per sobre la corda, i que primerament es colpejava amb la mà.

Poc més endavant, en aquests moments apareixia una ferramenta per jugar, que es convertirà en punt d’inflexió del joc de pilota: la pala. Aquesta eina fou adoptada pels seus pilotaris, els grans nobles, ja que la duresa dela pilota feia estralls a les mans de tan delicats esportistes. Aquest motiu va provocar, després del fenòmen de la Revolució que va canviar l’ordre social, que el poble rebutjara el que identificava com un joc del’enemic.

Tot i això, “el jeu de paume” pot donar-se per desaparegut. Tanmateix en algunes contrades s’han mantingut variacions d’aquest joc, tal com és el cas del País Basc, País Valencià, algunes regions sud-americanes i alguns indrets de Canàries. 

Al llarg dels segles XV, XVI, XVII i XVIII, al territori castellà, els reis i nobles van agafar el model francés i es van aficionar a jugar a la pilota, fent d’aquest passatemps el més practicat per totes les classes. Alguns exemples que hi trobem són Felip I en la modalitat de pala, Calderon de la Barca que escriu respecte la Farsa famosa del juego de pelota i Goya que pinta el conegutquadre de "Juego de la pelota a pala”.

Poc a poc, el joc de pilota va anar disminuïnt la seua importància, ja que nous entreteniments anaven apareguent i noves limitacions, multes i prohibicions s’anaven imposant. Aleshores, la pilota va desaparèixer a Castella, Aragó, Catalunya i Balears al transcurs dels segles XVIII i XIX.

Al País Valencià la situació era bastant diferent. Encara que hi havia la seua prohibició al carrer, no va afectar el seu joc als trinquets, on fins avuí en dia és la principal zona de joc. Era practicat per la noblesa valenciana al trinquet de  Mirale o Cavallers, propietats del Montagud, o bé als seus trinquets particulars. Al segle XVI trobem documentats un total de 13 trinquets a València ciutat, entre els quals trobem els de Centelles, Ciurana, Olcina, Mascó. També, Lluís Vives als seus Diàlegs, esmenta converses entre els cavallers Borja, Cavanilles i Centelles, els quals enraonen com a bons entenedors les diferències entre els trinquets de París i el de Centelles.

El fet de monopolitzar els beneficis dels trinquets sobre principis del segle XVII, serà motiu de pleits a mitjans del segle XVII amb les monges de l’Encarnació, que n’havien explotat un. Aquesta baralla va tenir la seua vessant esportiva, que encara que es va repetir la enèsima vegadala prohibició de jugar apilota als carrers, era el lloc popular per excel·lència del nostre esport.